Català
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

CatalunyaAquests dies tothom té la mirada fixe en el que està passant a Catalunya, amb la resolució d'intenció d'inici de la "desconnexió" de Junts pel Sí (JxS) i la CUP, i les 2 negatives a la investidura de Artur Mas com a proper president de la Generalitat per part dels diputats anticapitalistes de la CUP. El Govern del PP i l'estat espanyol no han trigat a demostrar de nou el seu caràcter reaccionari fent servir el Tribunal Constitucional com un instrument de repressió política contra un Parlament votat legítimament pel poble de Catalunya.

Catalunya

Les amenaces augmenten. Ministres que diuen que es tancarà el finançament de Catalunya, que se suspendrà l’autonomia, que això és una “sublevació” que s’ha de “sofocar”, recordant que les forces de seguretat de l’estat a Catalunya tenen la obligació de “defensar la Constitució”. Fins i tot l’antic dirigent del PSOE Alfonso Guerra s’ha afegit a la cridòria histèrica dient que s’ha d’actuar “com va actuar la República el 34”, es a dir la República de Gil Robles, Lerroux y la CEDA que va ofegar en sang la Comuna d’Asturies.

És evident que Rajoy vol utilitzar la qüestió nacional per capitalitzar el vot nacionalista espanyol a les eleccions del 20D.

La legitimitat que pugui tenir un tribunal constitucional totalment mediatizat pel govern de Rajoy es dubtosa. El PP i el PSOE no van dubtar en reformar la constitució per la via exprés de l’aplanadora parlamentaria quan es tractava de reformar l’article 135 per garantir els interessos de la troika. I els articles que parlan del dret a l'habitatge? D’aquests no se’n recorden. La Constitució del 78 representa la farsa pseudo-democràtica de la Transició, i es basa en el reconeixement d’un cap d’estat no electe que va ser imposat per Franco, la impunitat dels crims del franquisme, la bandera espanyola franquista i la unitat d’Espanya “por la gracia de Dios” negant el dret democràtic d’autodeterminació.

Podem es desmarca dels "partits del búnker"

La situació catalana ha contribuït a distingir amb claredat 2 blocs antagònics: el PSOE i Cs han respost ràpidament a la crida del PP per constituir un front anti-independentista, "els partits del búnker", els partits que defensen el règim del 78 i les elits espanyoles; per l'altra banda els partits que aspiren a trobar una solució política a la qüestió nacional a través de la realització d'un referèndum d'autodeterminació vinculant i de la obertura de processos constituents, Podemos i IU, les forces de la classe treballadora de l'estat.

Volem destacar el mèrit de Pablo Iglesias d'haver sapigut desmarcar-se amb valentia del bloc espanyolista i defensar el dret a decidir del poble català, quan tot el focus del mitjans estava dirigit a ell. De les converses a peu de carrer hi ha una clara sensació que els catalans estan començant a confiar cada cop més en el discurs del secretari de Podemos.

Ara bé, també cal dir que el vot contrari a la resolució independentista per part de CSQEP ha sigut un error polític i no ha contribuït a enfortir la demarcació amb els partits del règim. La resolució de JxS i CUP parla d'obrir un procés constituent cap a una república catalana, de desobeir al Tribunal Constitucional i altres coses. Té a més un annex amb tot un seguit de mesures socials prioritàries que s'aplicarien desobeint el veto de tribunals espanyols (per exemple el decret de pobresa energètica).

Clarament la resolució és una trampa. En primer lloc perquè és una concessió de JxS a les CUP que a canvi espera aconseguir el suport de les CUP a la investidura de Mas o en cas que això no sigui possible a un altre candidat de JxS. JxS (i particularment CDC que el domina) no té la més mínima intenció d'aplicar cap de les coses que es diuen ni en la resolució ni a l'annex. És clar que el que CDC vol, de manera desesperada, és la investidura de Mas i després del 20D negociar una sortida pactada amb els seus germans de classe de la burgesía espanyola.

En segon lloc, la resolució dona per feta un full de ruta cap a la independència, pero no planteja en cap moment la necessitat d'un referèndum sobre aquesta qüestió crucial. Els companys de les CUP ja han dit que el mandat de les eleccions del 27S no és suficient per declarar la independència. En la nostra opinió, davant aquesta situació, els diputats de CSQP haurien d'haver votat a favor de l'annex (no hi ha res allà que contradigui el nostre programa, al contrari) i s'haurien d'haver abstingut en la votació de la resolució en si per les seves mancances i sobretot per no votar en bloc amb el búnquer “constitucionalista” espanyol de PP, Cs i PSC.

En Comú Podem i el paper d'Ada Colau

L'entrada en escena de Ada Colau i Barcelona en comú per les eleccions generals – amb la formació d'En Comú Podem al costat de Podem, Iniciativa per Catalunya i EUiA – és la novetat més positiva d'aquest últim període. Podem Catalunya està travessant un moment de reorganització de les seves forces després que la majoria del seu CCA va dimitir després del fracàs de CSQEP. Ja vam dir que la manera verticalista de la campanya de les eleccions catalanes i en general de Podem, les posicions poc valentes tant en l'eix social com en l'eix nacional, van contribuir a l'escàs resultat de CSQEP i a crear un clima de derrotisme entre els militants i votants més conscients. Si les bases no tenen veu en la elaboració del programa i en totes les decisions estratègiques, com empoderem el poble treballador? Quin tipus d’organització construïm?

Podem Catalunya anava a enfrontar-se a la campanya per les generals a Catalunya en una situació de clara desconfiança en el partit per part d’amplies capes de treballadors catalans. Vam dir al seu dia que Ada Colau s'hagués hagut d’implicar en les eleccions catalanes i que això hauria representat una diferencia important. Bé, més val tard que mai.

Perquè és tan important la implicació de la alcaldessa de Barcelona en la campanya per les generals? Ada Colau és l’expressió més conscient de la onada de canvi que ens va permetre conquistar les ciutats més importants de l'estat el 24M. El seu discurs clarament de classe és l'únic capaç d’abordar la qüestió nacional de Catalunya, contribuïnt a la unitat del poble treballador, recuperant, en les seves paraules, "la majoria social pel referèndum".

A les eleccions del 27S va sortir un parlament amb clara majoria independentista, però els independentistes no van superar el 48% dels vots. Per tant no es pot dir que hi hagi la legitimat democràtica suficient per declarar la independència. Però també és cert que tant els resultats del 27S com totes les enquestes d’opinió desde ja fa temps mostren clarament que a Catalunya hi ha una amplia majoria de votants, de més de dos terços, que estan a favor que es celebri un referèndum. Un referèndum que l’estat espanyol nega de manera rotunda.

Ada Colau ha explicat molt clarament que amb la hegemonia de CDC no es resoldrà mai la qüestió nacional de Catalunya i sobre tot continuaran les polítiques de retallades i austeritat. CDC i la burgesia catalana són tan responsables com el PP per l’aplicació dels dictats de la troika aquí a Catalunya. No si val dir que "la retallades les va imposar l'estat" perquè CDC les va començar molt abans amb els seu discurs hiperrlliberal del "govern dels millors".

La clau per Colau, i hi estem totalment d'acord, és explicar que la classe treballadora catalana té en els altres ajuntaments del canvi de tot l'estat, els seus millor aliats tant pel que fa la lluita social com en el dret a decidir. És a dir, la lluita de la classe treballadora en el seu conjunt és l'única garantia dels drets socials i també dels drets democràtics. També explica que s'ha de obrir ja un procés constituent català no subordinat amb l'objectiu de decidir-ho tot, no només l'encaix que Catalunya vol tenir amb Espanya.

La manera més efectiva avui en dia de concretar els canvis del 24M és lluitar perquè hi hagi un canvi a tot l'estat, acabant amb el govern del PP que és el primer responsable tant de la situació de bloqueig que hi ha a Catalunya com de les retallades i de l'austeritat d'aquests anys. Les forces existeixen, de Barcelona a Madrid, passant per Cadis, València, Santiago, Pamplona, etc: un únic i mateix anhel de transformació social profunda.

Encara que lamentem la manca de unitat popular a nivell estatal, els companys de Lluita de Classes felicitem els acords de confluència que s'han concretat a última hora a Catalunya a Galícia, a València i a altres zones de l'estat. Aquest és el moment de unir les forces per fer fora el govern del PP i plantar la cara a la classe dominant a Barcelona, a Madrid i a Brusseles. 

Fins i tot en aquest sentit cal ser crítics i preguntar-se perquè la unitat tan amplia que s’ha aconseguit a Galicia amb En Marea, que inclou les forces polítiques d’esquerra transformadora, tant estatals com nacionals, i també les candidatures municipals d’unitat popular, no ha sigut posible a la resta de l’estat.

Independència Sí o Independència No?

En general, els marxistes estem a favor de la unió i integració voluntària dels pobles en peu d'igualtat, per avançar de manera solidària i fraternal en la resolució dels nostres problemes amb l’objectiu d'un món socialista i sense fronteres. Alhora, ens oposem implacablement a la retenció forçada de qualsevol poble dins d'un Estat, i per això defensem el dret d'autodeterminació per a Catalunya.

Els marxistes no estem per principi a favor o en contra de la independència. La nostra postura política es determina sobre la base de quina estratègia afavoreix més la unitat i els interessos de la classe treballadora en els seu conjunt. És evident doncs que la actitud dels marxistes pot canviar depenent de la situació concreta que es desenvolupa en un moment determinat.

Als companys de la CUP que ens pregunten "esteu a favor de la independència?" la nostra resposta és "la independència per fer què?". La independència per tenir una Catalunya governada per CDC no canviaria res, el que volem es canviar-ho tot. Parafrasejant el marxista irlandès Connolly, “si demà s’alcès l’estelada a la Plaça Sant Jaume, a no ser que organitzessis una República Socialista, els vostres esforços serien endebades. Espanya us seguiria governant. Us governaria a través dels seus capitalistes, els seus terratinents i els seus financers”.

Ens agrada molt la vostra consigna "Governem-nos": governem-nos, sí, però per governar sobre tots els aspectes hem de trencar amb el capitalisme i expropiar les 100 famílies que governen Catalunya sense presentar-se a les eleccions i que estan estratament vinculades i sovint son les mateixes empreses de l’IBEX35 que governen Espanya. No es trenca amb el sistema permetent la investidura d’un govern amb consellers de CDC, amb o sense Mas. El gir "socialdemòcrata" de CDC no se’l creu ningú i veus internes del mateix partit no han tardat a recordar quina classe social defensen els nacionalistes burgesos, la de les elits catalanes del 3%.

Procés Constituent no subordinat i Ruptura Socialista amb la troika. El primer pas envers la Republica Socialista Federal.

És evident que entre Catalunya l’aspiració a autogovern nacional fa que la discussió sobre la necessitat d’un procés constituent és planteja de manera més aguda i immediata. Nosaltres estem d'acord amb la obertura de un procés constituent català no subordinat per debatre no només quina relació volem tenir amb la resta de pobles de l'estat i la forma institucional de govern si no també el sistema econòmic que volem adoptar.

Per assolir l'anhel de canvi del poble treballador català necessitem 3 coses: trencar amb CDC, guanyar la classe treballadora catalana a una perspectiva de canvi radical, i guanyar el recolzament de la classe treballadora de la resta de l'estat.

Això passa per adoptar un programa de ruptura revolucionaria amb el capitalisme que pugui entusiasmar la classe treballadora i trenqui amb la dinàmica nacionalisme espanyol vs nacionalisme català de la que el principal beneficiari és Ciutadans, com vam veure el 27S. El repte que té Podemos amb En Comú Podem i les altres candidatures d’unitat popular, és justament guanyar el govern. Però ens preguntem? Arribar al govern per fer que? Per gestionar l'austeritat i les retallades com va acabar fent Tsipras a Grècia?

És evident que la experiència grega ens ha ensenyat que no n'hi ha prou amb guanyar unes eleccions. Si la classe dominant conserva en les seves mans les palanques fonamentals de la economia, podem guanyar totes les eleccions que vulguem però no canviarem res. Necessitem ara més que mai un programa de nacionalització de les palanques fonamentals de la economia com a primera condició per arribar a una planificació democràtica des de baix de la producció en benefici de la majoria.

A mé a més, sense mobilització del carrer, no canviarem mai les relacions de força dintre de la societat. Guanyem el govern, mobilitzem-nos a tots els llocs de treball, les universitats i les escoles per concretar la ruptura amb l’horror sense fi que és el capitalisme. Imagineu quin poder tindria un procés constituent català que posi en discussió el capitalisme acompanyat d’una crida a fer el mateix a totes les ciutats del canvi de l'estat. L'entusiasme seria desbordant. Podria ser, com el 1931, el primer pas envers la Republica Socialista Federal. Pensem que aquesta postura és la més realista que es pugui tenir, i per citar el company David Fernandez, "la resta, fum".

Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]

Para conocer más de “Lucha de Clases”, entra a este enlace

Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí