Una posició de classe davant el referèndum de Catalunya

La resposta de la dreta espanyolista del PP i dels demagogs reaccionaris d'UPyD no s'ha fet esperar, rebutjant de ple la legalitat del referèndum. Rajoy ha declarat que garanteix que “el referèndum no se celebrarà”, ja que “xoca amb els fonaments de la Constitució, que és la indissoluble unitat d'Espanya”. Alguns dirigents del PP i d'UPyD exigiren, fins i tot, la inhabilitació del President de la Generalitat, Artur Mas, i l'anul·lació de l'autonomia catalana, si la consulta fos convocada.

Els dirigents del PSOE no s'han quedat enrere, temerosos de ser assenyalats amb el dit, i que s'han sumat a aquest cor ensordidor, dient que mai donaran suport al dret d'autodeterminació per a Catalunya “per ser anticonstitucional”.

Sí al dreta l'autodeterminació

El corrent marxista Lluita de Classes defensa la potestat inalienable de qualsevol organisme elegit pel vot popular, en aquest cas un parlament autonòmic, de proposar i celebrar qualsevol referèndum o consulta sobre els temes que consideri pertinents en el seu àmbit d'actuació.

Por això rebutgem, com un atac elemental als drets democràtics, les amenaces de la dreta reaccionària contra la celebració d'aquest referèndum i contra l'autonomia catalana. Aquesta reacció, de la que no se'n podia esperar una altra, demostra el caràcter profundament antidemocràtic de la burgesia espanyola, en aquest i en altres temes.

El corrent marxista Lluita de Classessempre ha defensat el dret a l'autodeterminació per a Catalunya, així com per al País Basc i Galícia. Considerem un dret democràtic bàsic que els pobles català, basc i gallec puguin decidir en un referèndum democràtic el tipus de relació que vulguin mantenir amb la resta de l'Estat espanyol, inclosa l'opció de la independència.

No és per casualitat que el PP empri un llenguatge pudent franquista per oposar-se a aquest dret democràtic, apel·lant a la “unitat indissoluble” d'Espanya. La unitat d'un territori o d'un estat sols es pot donar de forma voluntària, no imposada. I ha sigut justament la negació i l'atropellament dels drets democràtics bàsics de les nacionalitats històriques que formen part de l'Estat espanyol, com el dret a l'autodeterminació, l'explicació de la pervivència del conflicte nacional i dels seus episodis períodes d'agreujament, com l'actual.

No a la unitat forçada, sí a la unitat voluntària

La política reaccionària del PP i de l'aparell de l'Estat (especialment, la judicatura), amb la seva ideologia nacionalista espanyola opressora i de caràcter feixista, ha emmetzinat encara més la situació. Porten una dècada de provocacions, insults i atropellaments al sentiment nacional català. La crisi actual ha accentuat els problemes, pels intents del govern espanyol de soscavar les competències autonòmiques amb l'excusa de reduir dràsticament la despesa pública per privilegiar el pagament del deute.

Precisament, perquè defensem la unitat de la classe treballadora de l'Estat espanyol en la lluita comú contra la burgesia espanyola i les burgesies nacionalistes catalana i basca, única manera de garantir el triomf de la revolució socialista a l'Estat espanyol, com una primera etapa de la revolució socialista europea, és que devem eliminar qualsevol element de desconfiança mútua, i qualsevol indici o sentiment d'opressió nacional entre els obrers catalans, bascs o gallecs.

Això només pot aconseguir-se deixant palès que rebutgem qualsevol pretensió d'unió forçada, que només estem interessats en la unió i col·laboració voluntària i fraternal, en peu d'igualtat, sens cap statu privilegiat per cap nacionalitat o idioma en el conjunt de l'Estat, com ha sigut el cas de la nacionalitat espanyola i del castellà.

PSOE i PCE varen defensar el dret a l'autodeterminació en el passat

És una desgràcia que, ja en els anys 70, els partits tradicionals de la classe obrera espanyola; el PSOE i el PCE, amb Felipe González i Santiago Carrillo al capdavant, abandonessin després de la mort del dictador la defensa de l'autodeterminació per Catalunya, Euskadi i Galícia, que figurava en els seus programes. En aquell moment els partits de l'esquerra tenien una àmplia majoria a Catalunya. El PSC i el PSUC van treure prop del 50% dels vots a les eleccions generals de 1977, mentre que el que posteriorment esdevingué com a CiU amb prou feines superava el 20%. Va ser el gir a la dreta dels dirigents dels partits obrers en aquest i en altres temes, el que va permetre als partits nacionalistes burgesos i petitburgesos d'aquestes nacionalitats enarborar en solitari la defensa d'aquestes consignes, permetent-los agrupar una base social significativa.

La direcció socialdemòcrata del PSOE ha aprofundit tots aquests anys la seva adaptació i integració al sistema capitalista, abraçant el reaccionari nacionalisme burgès espanyol i la monarquia decrèpita de Joan Carles. Afortunadament, el PCE i EU han reprès activament i valentament la consigna del dret d'autodeterminació per a aquestes nacionalitats i la defensa d'una República Federal. Això li obri a EU la possibilitat d'una audiència amplíssima a Catalunya, Euskadi i Galícia si treu totes les conclusions que es deriven de la defensa de la consigna.

El fracàs de la Constitució del 78 i del règim polític que resultà de la Transició

La dreta espanyola i la direcció del PSOE diuen que el dret d'autodeterminació és “anticonstitucional”. Però això només demostra que la Constitució de 1978 va ser un engany, un acord espuri entre els representants del vell règim franquista i les direccions obreres. Se'ns va imposar la monarquia i el Rei que havia nomenat Franco com el seu successor, la bandera monàrquica-franquista, la gran propietat privada, el ranci concepte de la “unitat d'Espanya”, garantida per les Forces Armades, i la impunitat dels crims del franquisme. Les promeses del dret d'autodeterminació van ser abandonades. I tot sota l'amenaça d'un inexistent “perill d'involució”, després que durant els dos anys precedents, des de 1976 a 1978, els dirigents del PSOE i del PCE frustressin les aspiracions revolucionàries de milions de treballadors per un canvi radical i socialista de la societat.

Ara, sota el pes de la crisi econòmica i social més greu en dècades del sistema capitalista espanyol i internacional, l'engany i la mesquinesa de la Constitució del 78 surten al descobert, així com el descrèdit de les principals institucions de l'Estat, començant per la monarquia. El que tenim davant dels nostres ulls és una crisi de règim, de tot el sistema polític i econòmic que regeix a l'Estat espanyol, i que requereix ser substituït.

Els mateixos (PP i PSOE) que reclamen la sagrada intangibilitat de la Constitució per no donar cabuda al dret a l'autodeterminació, no van tenir objeccions a pactar una reforma constitucional el setembre del 2011, a esquena del poble, que dóna prioritat al pagament del deute al capital financer, sobre les despeses socials, l'ocupació, l'educació, la sanitat i les pensions.

És més, no només exigim el dret democràtic a l'autodeterminació. Hi ha un descrèdit creixent de l'anacrònic sistema monàrquic, element clau en la crisi de règim actual que intenten tapar amb cura tant el PP com el PSOE. Per això exigim també el dret democràtic del poble espanyol, com molt bé defensa Esquerra Unida, a decidir en un referèndum democràtic la continuïtat de la monarquia i la proclamació de la República. Si aquesta Constitució no dóna cabuda a reclams democràtics i polítics que compten amb un suport i una audiència de masses cada vegada més gran, és una confirmació de quant lluny està de representar i defensar els interessos populars.

Cap confiança ni suport al nacionalisme burgès de CiU

Dit això, no podem deixar d'assenyalar amb menys insistència la hipocresia en tot aquest assumpte de la coalició política de la burgesia nacionalista catalana, CiU.

Com és possible que el partit que diu liderar els drets democràtics del poble català doni suport a la “Llei Mordassa” del PP, que imposa més repressió a la protesta social i atorga als guàrdies jurats privats funcions de policia? Doncs això és el que CiU vol també pel poble català quan es mobilitzi per exigir els seus drets.

CiU ens parla de democràcia? Ara ha sortit a la llum que el Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat), una mena de servei secret català dependent de la Generalitat (Sí, la Generalitat també compta amb el seu propi servei secret d'espionatge, similar al CNI espanyol!) vigila i espia il·legalment activistes populars i d'esquerra catalans. (veure El hundimiento del ‘CNI catalán’, El País)

CiU i ERC han defensat l'actuació de la policia autonòmica, els Mossos d’Esquadra, en tots els casos de repressió contra els treballadors i la població catalana de l'últim any: repressió de la manifestació de la Vaga General del 14-N, on una manifestant va perdre un ull, pellissa mortal dels Mossos a un empresari restaurador del Raval, repressió dels treballadors de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda, etc.

Ens parlen de defensa dels drets socials? CiU va donar suport completament, i continua defensant, la contrareforma laboral del PP de 2012, i la va votar al Parlament espanyol. La seva entrada en vigor ha significat un atac salvatge als salaris i a les condicions laborals dels treballadors, en primer lloc als catalans.

CiU ha aplicat diligentment totes les retallades i ajustos socials haguts i per haver-hi en educació, sanitat, etc., essent en alguns casos la Generalitat "pionera" en l'afany retallador i privatitzador. Si del que es tracta és de desconèixer la “legalitat” espanyola amb la convocatòria d'aquest referèndum, encara que sigui simbòlicament, per què el govern de CiU i ERC no plantegen en cap moment, encara que sigui simbòlicament, negar-se a aplicar les retallades a la despesa pública catalana? Per què recolzen els desnonaments de les famílies catalanes sense recursos, com el del Bloc de Salt, a Girona, la setmana passada?

Per no parlar del suport de CiU a les principals mesures reaccionàries del PP, tant en els anteriors governs d'Aznar com en l'actual de Mariano Rajoy.

No és casual que cada proposta sobiranista de CiU es solgui plantejar després de cada mobilització de masses dels treballadors i del jovent catalans contra la seva política econòmica i social. Només aquesta tardor hi ha hagut dues manifestacions de masses amb 200.000 persones per protestar contra aquesta política: els passats 24 d'octubre, a la manifestació de la comunitat educativa, i el 24 de novembre a la manifestació de la Cimera Social que incloïa el rebuig als pressuposts antisocials del 2014 proposats per la Generalitat, i aprovats la setmana passada amb el suport d'ERC.

Justament, ERC, que es fa dir progressista, donà suport complet a aquests pressuposts del govern de CiU que consagren més retallades socials, tot en nom de salvaguardar la “sagrada unió nacional” catalana, malgrat que sigui a costa de fer més pobres a les famílies obreres catalanes.

L'endemà de l'anunci de la data i les preguntes del referèndum per part de Mas (acompanyat per ERC, ICV-EUiA i la CUP), els Mossos d'Esquadra desallotjaven les famílies del Bloc de Salt, a Girona, el bloc d'habitatges del SAREB ocupat per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques per allotjar famílies desnonades pels bancs. El mateix dia, es reincorporaven els Mossos d'Esquadra imputats per la mort de l'empresari Benítez al Raval. Per Mas i CiU, el referèndum d'autodeterminació és una convenient cortina de fum per desviar l'atenció de la seva política reaccionària, privatitzadora i repressiva.

El mateix es pot dir de la burgesia espanyola i del govern de Rajoy, a qui sacsejar l'espantall de la independència de Catalunya li serveix per a desviar l'atenció de la seva política de retallades i atacs als treballadors, jubilats, estudiants, aturats, etc. Així com els seus propis escàndols de corrupció i intentar recompondre la seva base social sobre les bases del reaccionari nacionalisme espanyol.

En realitat, no hi ha cap diferència substancial en tots els aspectes decisius entre la política del PP i la de CiU. Els pressupostos de la Generalitat vigents fins ara (prorrogats amb el vot d'ERC) són els que CiU i PP van pactar al febrer del 2012. Quan es va produir l'espectacle vergonyós de la beatificació massiva de "màrtirs" franquistes a Tarragona el 13 d'octubre, el president Mas no va fer fàstics en compartir primera fila al costat de la plana major del PP: el ministre de justícia Gallardón, el d'Interior Fernández Díaz, i el president del Congrés, Posada.

A l'invers, els interessos de la classe treballadora són els mateixos a Barcelona, Sevilla, Madrid o Bilbao, i els seus enemics també són comuns. Els aliats naturals del poble català en la defensa dels seus drets democràtics i contra el govern del PP són els que pateixen les seves polítiques reaccionàries a tot l'estat: la comunitat educativa mobilitzada, els miners asturians, els treballadors del sector naval a Galícia i a Cadis, els treballadors de la neteja de Madrid, els jornalers andalusos...

La burgesia catalana és germana de classe i còmplice de la burgesia espanyola, i segueix fonamentalment la mateixa política de fer pagar a la classe treballadora el pes de la crisi del sistema.

D'altra banda, cal col·locar en els seus justos termes el "progressisme" que diu defensar ERC. La insistència de la cúpula d'ERC que una Catalunya independent romandria a la Unió Europea i acataria les seves lleis i decisions i, per tant, la seva política d'austeritat permanent, simplement subratlla el caràcter burgès de la direcció d'aquesta organització i la seva actitud servil cap a l'imperialisme europeu.

CiU busca un pacteamb la burgesia espanyola

Com hem explicat altres vegades, l'interès de CiU i del sector de la burgesia catalana que representa és utilitzar les sanes aspiracions nacionals del poble català com a moneda de canvi per reforçar la seva posició com a classe dominant a Catalunya davant dels seus companys de la burgesia centralista espanyola. No està interessada realment en la independència de Catalunya, o en tot cas, en una mera independència formal que deixi tot tal com està amb algunes prebendes més, tal com planteja el Partit Nacionalista Escocès per al cas d'Escòcia, que ara proposa la lliura com a moneda, el Banc d'Anglaterra com a banc nacional, la BBC com TV estatal, i la reina Isabel com a cap d'Estat d'una Escòcia “independent” Vaja burla!

Una separació genuïna de l'Estat espanyol, en línies capitalistes, li crearia més problemes que avantatges a la burgesia catalana, en exposar-se a represàlies en el mercat espanyol que representa una part substancial del seu negoci, i en generar incertesa sobre la destinació de les inversions estrangeres que, com les espanyoles, representen una part significativa de l'economia catalana.

En realitat, CiU tracta d'utilitzar el fort sentiment de la població a favor d'un Estat propi per forçar un acord amb la burgesia espanyola i els seus representants polítics sobre un nou règim fiscal i un major grau d'autonomia, no per l'interès de la població catalana, sinó per mantenir l'hegemonia política en la societat catalana i augmentar els seus beneficis i prebendes.

El paper de l'esquerra catalana

Per això ens sembla lamentable que els grups més significatius de l'esquerra catalana: ICV-EUiA i la CUP hagin practicat un seguidisme a CiU en el tema nacional, i en el referèndum en particular, completament acrític.

Una cosa és aprofitar les rivalitats i contradiccions que es dóna en aquest tema entre les burgesies espanyola i catalana, i entre els seus partits polítics, per fer avançar els drets democràtics i polítics del poble català, i una altra cosa molt diferent és donar suport polític, avalar o certificar cartes d'aval democràtic CiU i la burgesia nacionalista catalana.

Una posició d'esquerra i de classe conseqüent, com la que haurien d'haver plantejat els companys de la direcció d'ICV-EUiA i de la CUP, hauria d'haver manifestat, aproximadament, el següent:

“CiU es veu obligada a fer alguns passos endavant forçada per les circumstàncies i a defensar de paraula dels drets democràtics del poble català, moguda pels seus propis interessos de classe egoistes contra els de la burgesia espanyola. Però CiU mai anirà fins al final per defensar aquests drets. Més encara, acabarà traint per arribar a un acord amb els seus companys espanyols, si això afavoreix els seus interessos de classe, o si la mobilització de masses s'escapa al seu control i amenaça aquests interessos.”

“Donem suport a la convocatòria d'aquest referèndum com un pas endavant en l'exercici dels drets democràtics del poble català, i que ha estat el fruit de la seva mobilització massiva en aquests dos anys, i estem disposats a aportar els nostres vots al Parlament a favor d'aquesta iniciativa, però ens neguem a signar cap acord polític amb CiU, que és enemiga dels interessos populars, i molt menys aparèixer a la foto o a les pantalles de televisió units de la mà per donar-li cap tipus de credibilitat política o democràtica. Per la resta, romanem en oposició irreductible a tota la seva política, al Parlament i al carrer.”

“Sabem perfectament, com va passar a Irlanda el 1922 després de la seva independència del Regne Unit, que l'endemà d'una eventual Catalunya independent la burgesia catalana, al costat de la petita burgesia reaccionària, tractaria a l'esquerra i als socialistes revolucionaris catalans com als pitjors enemics del nou Estat, i intentaria perseguir i reprimir implacablement per amenaçar els seus interessos de classe. Per això no podem sembrar ni encoratjar cap tipus d'il·lusió sobre el caràcter progressista de la burgesia catalana, ni en el terreny dels drets nacionals ni en cap altre.”

Una posició d'aquest tipus asseguraria la independència de classe dels sectors més conscients i avançats de la classe obrera i sumaria el suport dels sectors més progressistes de la societat catalana; debilitaria la “unitat sagrada”, al voltant de la burgesia nacionalista, que promouen CiU i els caps petitburgesos d'ERC, i faria avançar la consciència política i de classe d'àmplies capes de la classe obrera catalana. Això tindria també un efecte en apropar i guanyar la simpatia a favor dels drets democràtics del poble català de centenars de milers de treballadors espanyols, que estan intoxicats per la propaganda verinosa del nacionalisme espanyol i les rivalitats i enfrontaments nacionals que promouen els nacionalistes burgesos espanyols i catalans.

I si no se celebra el referèndum? Limitacions del nacionalisme de CiU i d'ERC

No s'havia assecat la tinta del paper on es va signar l'acord sobre el referèndum català, i CiU i ERC ja es mostraven disposats a ajornar la data o canviar les preguntes per satisfer al govern de Rajoy a canvi que el parlament espanyol reconegués la consulta. No cal dir que ni CiU ni ERC es van molestar a consultar ICV-EUiA ni la CUP per demanar-los el seu parer.

Més encara, tant CiU com ERC donen per fet que si el Parlament espanyol, com és el més probable, rebutja la validesa del referèndum català, aquest no se celebrarà i, en el seu lloc, s'avançaran les eleccions autonòmiques “plebiscitàries” per triar un nou Parlament, calculant que d'aquesta manera obtindrien una majoria més àmplia. No obstant això, no sabem què és el que canviarà amb això. Al Parlament actual CiU i ERC ja tenen una majoria sòlida. Pel que sembla, CiU-ERC ni tan sols es plantegen ignorar l'opinió del Parlament espanyol i seguir endavant amb el referèndum, encara que sigui per mostrar simbòlicament la posició de la majoria del poble català sobre la seva autodeterminació. Però, fins i tot, encara que se celebri aquest referèndum i triomfi la tesi independentista això no portarà un Estat propi a Catalunya i molt menys la independència, perquè la burgesia espanyola i el seu aparell d'Estat mai estaran disposats a atorgar-la voluntàriament.

Descartada la crida, pel seu temperament i constitució de classe, que la burgesia catalana lideri una insurrecció civil o popular de la població catalana per proclamar unilateralment el seu Estat o la independència, la realitat ens mostra les enormes limitacions que tenen la burgesia i la petita-burgesia nacionalista per lluitar conseqüentment pels drets democràtics nacionals en l'època actual.

Per tot això seria impropi anomenar el referèndum del 9 novembre de 2014 com un exercici genuí del dret d'autodeterminació. Aquest implica, en rigor, l'acatament pels poders de l'Estat del resultat d'aquest referèndum i la posada en pràctica immediata. Aquí, en primer lloc, no sabem si es farà el referèndum, i en segon lloc, encara que se celebri, el seu resultat, sigui quin sigui, no serà posat en pràctica. Seria més apropiat, llavors, anomenar-lo “consulta popular”, una votació per conèixer l'opinió del poble català sobre la relació que ha de mantenir Catalunya amb la resta de l'Estat espanyol, però no un referèndum d'autodeterminació.

Només la classe obrera defensaconseqüentmentelsdretsdemocràtics

Tota l'experiència històrica ens mostra que només la classe obrera, al capdavant dels altres sectors oprimits de la societat, està en condicions de lluitar fins al final pels drets democràtics, inclòs el dret d'autodeterminació. I aquesta mateixa experiència històrica també ens mostra que la manera de fer-ho és amb els mètodes propis de la classe obrera: les mobilitzacions de masses, les vagues, etc. i amb la formació d'un govern obrer que apliqui mesures socialistes d'expropiació contra la burgesia.

El problema de Catalunya no és el seu vincle amb l'Estat espanyol, com plantegen els nacionalistes burgesos i petitburgesos. Si fos així, el món capitalista seria un paradís a la terra amb uns pocs països problemàtics, com l'Estat espanyol. No, la cosa no és tan simple. El problema és el capitalisme, la propietat privada dels grans mitjans de producció, un sistema basat en el lucre privat i l'explotació de la majoria, que genera crisi, pobresa i misèria, com veiem a tot arreu.

Només un govern obrer, sustentat en les organitzacions d'esquerres que defensin el dret d'autodeterminació de les nacionalitats històriques juntament amb l'expropiació dels banquers, monopolis, i latifundis, sota el control democràtic dels treballadors, pot fer realitat aquest dret i resoldre els apressants problemes econòmics i socials que afecten la majoria.

Els treballadors no estem interessats ni guanyem res amb l'opressió o la retenció forçada de cap poble dins de les fronteres d'un Estat. Estem convençuts que l'experiència farà veure que resulta més avantatjós romandre units voluntàriament en una federació socialista. Davant l'egoisme burgès, els marxistes, els socialistes revolucionaris, oposem la solidaritat i fraternitat obrera, la unió i col·laboració desinteressada dels pobles, a través de la propietat col·lectiva i la planificació democràtica en comú dels nostres recursos productius. Això faria avançar i progressar a tots els pobles que formen actualment l'Estat espanyol, al costat d'una Portugal socialista si volgués incorporar-se voluntàriament a aquesta federació, amb el grau més gran d'autonomia i autogovern per a cada un, en el marc d'una Europa unida socialista i en un món socialista unit, sense fronteres que ens divideixin i ens enfrontin.

Esquerra Unida té una responsabilitat històrica

Esquerra Unida, que ha enarborat valentament la defensa del dret d'autodeterminació, dins i fora de Catalunya, té una responsabilitat històrica. La seva defensa d'aquest dret, així com de la República federal, per a ser consistents i oferir una alternativa convincent per guanyar el suport majoritari de la classe obrera espanyola, catalana, basca i gallega, s'ha de completar amb la defensa i agitació d'un programa de transició al socialisme.

Aquest programa ha de recollir des de les demandes més bàsiques sobre salaris, pensions, habitatges, ocupació, repudi del deute, etc. fins a altres més avançades com el dret d'autodeterminació, i culminar amb la nacionalització, sota control obrer i sense indemnització llevat petits accionistes i estalviadors, dels grans empresaris, banquers i terratinents per planificar democràticament l'economia en benefici de la immensa majoria de la societat. Una política socialista audaç no significa el “repartiment de la misèria”, sinó l'elevació del conjunt del nivell de vida de la població a un nivell molt superior a l'existent actualment en les zones i comunitats més desenvolupades de l'Estat: Euskadi, Madrid o Catalunya, i d'Europa: Alemanya, països nòrdics, etc.

Al costat d'això, EU hauria de llançar de manera immediata una campanya pública audaç a tot l'Estat agitant aquestes idees, fent un èmfasi especial fora de Catalunya a combatre el reaccionari nacionalisme espanyol opressiu del PP i d'UPyD, i en defensar el dret que l'assisteix al poble català de decidir el seu futur. D'altra banda, dins de Catalunya, ICV-EUiA hauria d'insistir en la necessitat de mantenir la unitat voluntària del poble català amb la resta de pobles que integren l'Estat espanyol i amb Portugal per mitjà d'una Federació Socialista.

No tenim cap dubte que una campanya d'aquest tipus permetria EU emergir amb una força decisiva a tot l'Estat i ajudaria a soscavar els enfrontaments i divisions nacionals en el conjunt de la societat, i en la classe obrera en particular, que amb tant afany persegueixen les burgesies espanyola, catalana i basca.

En castellà: Una posición de clase ante el referéndum de Catalunya