Les eleccions al parlament de Catalunya del 27 de setembre van donar una majoria d’escons a les forces independentistes, encara que no una majoria de vots. És més, dintre del bloc sobiranista, Junts pel Si (la llista unitària de CDC, ERC i independents) no disposava d’una majoria suficient per governar i depenia per tant dels vots de la CUP que havia dit clarament durant la campanya que no investiria a Mas. La pressió per tant era molt gran sobre la CUP. L’estira i arronsa resultant s’ha prolongat durant més de 3 mesos i només s’ha resolt in extremis el diumenge 10 de gener a poques hores que s’exhaurís el plaç, amb un acord entre la CUP i Jxs. Quin és el significat d’aquest acord i com s’ha de valorar?
A la assemblea de Manresa del novembre 2015 la majoria dels militants de la CUP van optar per continuar amb la negativa a investir Mas, tal i com s’havien compromès durant la campanya electoral. De seguida va caure una pluja d'insults per part dels nacionalistes de dretes que com una sola veu acusaven la CUP de "trair el procés" i ser "crosses de l'espanyolisme".
A la posterior Assemblea Nacional Extraordinaria de la CUP del 27 desembre es va produir el tant sorprenent empat (1515 vots a favor i 1515 vots en contra). A mesura que s’acostava el limit per investir president i la pressió augmentava. Sobre tot, la ANE va palesar la divisió de la CUP en línies de classe com a resultat de la pressió de CDC, entre aquells que argumentaven que investint a Mas com a mínim avançaríem a la independència i la República, i els que deien que no es podia confiar en que CDC volgués una ruptura, que s’havia d’ampliar la base social del procés i que això només es podia fer amb un gir a l’esquerra i un ambiciós pla de xoc social.
Per resoldre l'atzucac la CUP va traslladar la decisió final al Consell Polític Nacional i al Grup d'Acció Parlamentaria que havia de recollir les decisions de les assemblees territorials. Confirmant la divisió profunda en línies de classe de la CUP, les assemblees de la àrea metropolitana de Barcelona, del Vallès Occidental i del Camp de Tarragona van confirmar el seu no a Mas, mentre que les de Girona i Lleida es decantaven pel sí. Després d'una animada discussió, la direcció del partit va votar per majoria no investir a Artur Mas. En el document aprovat (http://statics.ccma.cat/multimedia/pdf/0/2/1451988151120.pdf) s’emplaçava a Junts pel Si a evitar eleccions anticipades donant una resposta a tres punts:
“- una nova candidatura a la presidència de la Generalitat que reflecteixi el gir a l'esquerra de la societat catalana.
- un pla de xoc molt més ambiciós que permeti fer front a l’emergència social.
- i finalment un referèndum unilateral de independència que, després dels canvis polítics i socials imprescindibles, permeti convocar i sumar la majoria social necessària per assolir la independència.”
Semblava que la negativa de la CUP per una banda i l'enroc de CDC sobre la figura de Mas per l'altra ens destinava inevitablement a noves eleccions al març. Les acusacions contra la CUP pujaren de tó: "agents del CNI", “espanyolistes”, “botiflers”, insults masclistes fastigosos contra les companyes de la CUP i un ambient de ostracisme regnava en JxS culpant a la CUP “de fer naufragar el Procés".
Magrat la tensió evident entre les dos formacions les negociacions van continuar però semblava clar que només estiguessin escenificant el joc de "a qui carreguem les culpes de la ruptura".
Finalment el 10 de gener es va arribar a un acord. Mas va renunciar a la presidència a canvi de sotmetre la CUP a un acord humiliant. L’acord obliga a la CUP a:
1. Garantir l’estabilitat del nou govern i per tant no votar mai contra JxS en les qüestions fonamentals quan estigui en risc la estabilitat parlamentaria.
2. Per tal de blindar l’acord 2 diputats de la CUP-CC s'integren a la dinàmica parlamentaria de JxS, de facto regalant dos escons a la coalició de govern i amb ells la majoria absoluta.
3. Investir en primera votació la persona designada directament per Artur Mas, en aquest cas Carles Puigdemont, l’alcalde de Girona que s’ha descrit a si mateix com a hereu de Mas.
4. Admetre públicament el seus errors en haver adoptat una actitud massa bel·ligerant enver JxS durant les negociacions, i a partir d’ara a “la defensa activa de tots els agents que el fan possible” [l’acord].
5. rellevar dos dels seus diputats com a prova de voler canviar la seva actitud.
En realitat, aquest acord va en contra de l’esperit i la lletra de tot el que havia acordat la CUP anteriorment. Carles Puigdemont no és un president de consens, sinó una persona designada directament per Mas i de la seva plena confiança política. No hi ha cap modificació del “pla de xoc” que la CUP ja havia rebutjat i que ni tan sols s’esmenta en el document. I finalment no es parla en absolut de cap referèndum d’independència, contra l’opinió de la CUP que no hi ha una majoria suficient per declarar la ruptura unilateral. L’acord lliga les CUP de mans i peus a la dinàmica d’un govern del que no en controlen el programa i que està dominat per CDC.
Per quès’ha produït doncs, aquest acord?
En primer lloc, per part de Mas i CDC, el factor central ha sigut evitar les eleccions de març. La burgesia catalana volia impedir a totes totes una repetició de la victòria històrica de En Comú Podem a Catalunya a les eleccions generals del 20 de desembre, en les que CDC (sota el nom de Democràcia i Llibertat havia quedat relegada a quarta força, superada de nou per ERC en el front independentista. Aquest resultat en unes eleccions catalanes hauria finiquitat a CDC.
No només això, sino que la victoria de ECP havia exercit també una poderosa atracció sobre sectors de la CUP que discutien la possibilitat d’un front comú sobre la base de d'un pla de xoc rupturista, del referèndum unilateral i del procés constituent no subordinat.
El gir a l'esquerra en la societat catalana era clar per a tothom: En Comú Podem va guanyar amb resultat superiors al 30% en tots els barris obrers de BCN, als pobles del cinturó roig de l'àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona i fins i tot en zones que històricament no solien optar per a l'esquerra transformadora com Cardedeu i altres pobles del Vallès Oriental i el districte de l'Eixample de la capital. Tot això gràcies a un programa radical i a la valenta defensa del dret a decidir enfortida per l'aliança amb les altres confluències d'esquerra, al capital polític dels ajuntaments del canvis i al paper d'Ada Colau, la dirigent més reconeguda per la classe treballadora.
Per tot això, clarament, la burgesia catalana no podia permetre anar a noves eleccions. Per altra cantó, la CUP estava sota molta pressió, amenaçada inclús d’una ruptura de la organització, partida pel mig. CDC i Artur Mas es van moure per explotar les contradiccions de classe en les CUP i la jugada els va sortir bé.
Finalment la CUP va cedir a les pressions de la burgesia catalana i va donar oxigen a una CDC greument ferida. Mas se'n surt com el "gran salvador de la pàtria" i la CUP investeix a Carles Puigdemont, home clau de CDC, directament designat per Artur Mas.
Les implicacions de l'acord
S'ha de dir clarament que la CUP acceptant aquest acord ha entregat, per ara, l'hegemonia del "Procés" a una CDC debilitada i que es trobava en series dificultats. La mateixa CDC que un document d'Endavant explica correctament que "només és independentista nominalment. CDC, com a representant polític de les classes dirigents catalanes, no està disposada a acceptar les renúncies i el cost que per a aquestes classes dirigents suposaria un procés d’independència". És evident que CDC no vol tencar amb el règim del '78: el mateix president Puigdemont va dir que continuarien en el "projecte de negociar la independència amb l'estat i la UE". Fins i tot un nen de cinc anys pot entendre que la independència no es pot negociar.
El que CDC vol es construir una situació favorable per a la burgesia catalana per negociar amb els seus germans de classe de Madrid unes condicions econòmiques millors per a ells. El desig de CDC sempre ha sigut seguir amb les seves polítiques d'austeritat i subordinació a la troika. La CUP li ha brindat la possibilitat de seguir al capdavant de la Generalitat.
Els dirigents de la CUP intenten presentar un compromís vergonyós com una victòria dient que "hem enviat al cubell d’escombraries de la història a Mas, Boi Ruiz, Puig i Mas-Colell". Segurament ens alegrem de no haver de veure les seves cares als mitjans, però un altre cop hem de recordar que un canvi de noms no significa un canvi de política. Per enviar-los al cubell de brossa de la història primer s'han de desmuntar les seves obres i CDC mai deixarà de fer una política al servei dels grans empresaris.
El President Puigdemont a més de ser un declarat sionista, va afirmar al Twitter: "si algú té interès a conèixer la gestió de la salut li recomano que també escolti la intervenció del conseller Ruiz al Parlament. Brillant" i també "el meu programa es el de Artur Mas".
Un altre efecte de l’acord, independentment de les intencions dels que l’han firmat, és el d’enfortir la posició política de la classe dominant espanyola, amb un Rajoy que ara exigeix al PSOE una gran coalició nacional en defensa de la unitat d’Espanya.Tornem a una dinàmica d’enfrontament en línies nacionals que de fet afavoreix a la dreta a Catalunya i al conjunt de l’Estat.
L’única via a la República Catalana: la aliança entre la classe treballadora catalana i la de la resta de l'estat
Les raons de la capitulació dels dirigents de la CUP no s'han de buscar en la moralitat o l'ètica. Els problemes de la CUP tenen una base estrictament política. Cal cercar-los en la idea de que existeix una burgesia progresista o rupturista que es capaç de dirigir un procés de ruptura amb el règim del 78 i cap a una República Catalana. Això és radicalment fals. Aquesta visió "etapista" de primer la independència i després la lluita de classe és el que rau en el fons de l'error de la CUP.
Ja hi ha veus en les CUP que s'han aixecat qüestionant l’acord. Aquest és un acord contra natura que no resistirà molt de temps perquè no elimina les contradiccions dins de la CUP sino que simplement les amaga temporalment. Quan el govern de Puigdemont comenci a aplicar retallades, continuï amb la política de privatitzacions, es vegi esquitxat per escàndols de corrupció o comenci a retrocedir en el full de ruta de la ruptura, la CUP es veurà de nou enfrontada amb el dilema de continuar recolzant la burgesia nacional o mantenir-se ferma en els seus principis anti-capitalistes. L’estabilitat del govern no està garantida, ni de bon tros.
Alguns es preguntaran però, quina era la alternativa? El 20 de desembre la mostra clarament. Més de cinc milions de persones a tot l’estat van votar per una força política que es presentava de manera clara com a campiona del dret a decidir. La situació política a l’estat és d’enorme inestabilitat. Catalunya pot jugar un paper clau en la ruptura amb el règim del 78, però això no és posible si l’esquerra transformadora va de la mà de la burgesia nacional que al final la traicionarà, com sempre ha fet.
Lamentem que l'immobilisme de CSQEP no hagi ajudat a construir un pont entre la CUP i les altres forces d'esquerres. Pensem que En Comú hagi de dirigir-se als sectors de la CUP més crítics per pressionar el partit a trencar amb CDC i construir una alternativa a l'esquerra en base d'un programa social radical, el referèndum unilateral i el procés constituent no subordinat.
La qüestió territorial és un dels punts més febles del règim del 78. L'única manera de aprofitar-ne el potencial rupturista és fent una crida a la classe treballadora de tot l'estat a recolzar el drets del poble treballador de Catalunya i fer el mateix: obrir processos constituents per decidir-ho tot.
Volem la República catalana però som conscients que no vindrà de les mans dels capitalistes. Adaptant a Catalunya una frase de James Connnolly "Si demà s’alcès l’estelada a Plaça Sant Jaume, a no ser que organitzessiu una República Socialista, els vostres esforços serien endebades. Espanya us seguiria governant. Us governaria a través dels seus capitalistes, els seus terratinents i els seus financers.” El 20D ha demostrat que el potencial existeix. Només la classe treballadora de tot l'estat té interès a trencar el règim del 78 i defensar la República Catalana que formi part en peu d'igualtat d’una República Socialista Federal.
Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]
Para conocer más de “Lucha de Clases”, entra a este enlace
Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí