En Comú Guanyem! Una victòria històrica

Ahir, l'Ada Colau va encendre l'Estació Nord amb les seves paraules de victòria.
"Sento un grandíssim orgull de tots vosaltres, de la gent de baix, que sense el suport de cap punyeter poder fàctic, fins i tot amb televisions públiques en contra, ha guanyat a Catalunya. Això és només el principi, que ningú ni res ens frena. Hem vingut per quedar-nos". Després de celebrar l'èxit tant a la seva ciutat com a la circumscripció de Barcelona va fer una crida a la revolució. "Farem una revolució democràtica, posarem la política de cap per avall. Farem possibles les sobiranies, en plural, amb tots vosaltres".

Els resultats a Catalunya: el rugir de la classe treballadora

A Catalunya, ECP s'imposa amb el 24.73% dels vots (928.000 en total), gairebé 9 punts més que ERC (15.70).
Sense cap dubte, aquesta victòria ha estat possible gràcies a la mobilització massiva de la classe treballadora catalana, de tota l'àrea metropolitana de Barcelona, del Cinturó Roig i també de Tarragona, de Lleida i de totes les zones del país.

A Barcelona, En Comú Podem arrasa als barris obrers, especialment a Nou Barris on treu un impressionant 31.43 % de vots, però també a Sants-Montjuïc amb el 30.25%, Sant Andreu amb el 30.22%, Horta Guinardó amb el 29.25% i Ciutat Vella amb una golejada de 35.29%. De particular interès és el fet que ECP hagi guanyat també a districtes històricament convergents com l’Eixample on amb un 23.68% queda per sobre de CDC (DiL) i a Gràcia on amb un 27.02% queda per damunt de ERC. En el conjunt de la ciutat els resultats del 20 de desembre són superiors en 41.000 vots als resultats de Barcelona en Comú a les municipals de maig, i es passa de guanyar a 6 districtes a guanyar-ne 8, tots menys Sarrià Sant Gervasi i Les Corts.

És evident que aquí, com a la resta del país, ECP ha sabut atraure molts votants de la CUP i de JxS decebuts per la situació de bloqueig a Catalunya i que volien donar un missatge clar a Mas i a les 400 famílies més riques del país: la classe treballadora catalana vol acabar ja amb les retallades i totes les polítiques d’austeritat.

Els resultats potser més impressionants són els del cinturó roig on ECP relega el PSC a un segon lloc als seus feus històrics amb el pitjor resultat de la seva història (15.70). A l'Hospitalet ECP s'imposa amb un 29.99%, a Cornellà amb el 32.78%, a Badalona amb un 30.18%, a Santa Coloma amb el 34.08%, a Castelldefels amb un 27.50%. A la resta de l'àrea metropolitana guanya a tot arreu amb l’excepció de Sant Cugat. ECP guanya també a pobles més petits i de tradició independentista com Cardedeu on els joves de Endavant i la CUP han votat en massa per a la força roja-morada.

Els de CDC (DiL) que es van embolicar amb la túnica de la independència, i que diuen que “sense Mas no hi ha procés” quan es presenten sols, sense crosses, treuen només el 15.08%. És a dir no representen ni al “Procés” ni molt menys a Catalunya. El PP queda últim i quasi desapareix. En tot cas queda com una força marginal i sense pes en la vida política catalana. Unió queda esborrada.

En aquesta derrota històrica de la dreta a Catalunya crida particularment l’atenció la davallada total de Ciutadans que queda penúltim amb pocs vots més del PP, empatant en número de diputats. La mateixa Catalunya on tots els comentaristes de la premsa burgesa avisaven de una possible victòria de Cs, és la Catalunya que ha acabat amb el partit taronja gràcies a la revolta de la classe treballadora contra els partits del poder econòmic, tant de Catalunya com de la resta de l’estat.

Després del 27S hi havia moltes veus "progres" que deien "ai, la classe treballadora catalana s'entrega a Cs” o “la classe treballadora gira a la dreta”. Ja vam dir varies vegades que la ambigüitat del programa de CSQEP i la polarització sobre l'eix nacional van contribuir al resultat polaritzat i dividit del 27S. La realitat viva del moviment demostra la inutilitat de totes aquestes categories analítiques dels intel·lectuals de torn. Les masses trien l’opció que demostra tenir més coratge, aposten per qui sense mitges tintes defensa els drets de la classe treballadora i el seu rol central en el moviment. El que cal és un direcció a l'alçada de la tradició revolucionària del poble treballador, una organització estructurada amb arrels en cada lloc de treball i escoles i unes idees transformadores que puguin portar la lluita fins a les seves últimes conseqüències.

Raons i implicacions d’aquesta victòria

En Comú Podem té només dos mesos de vida però no surt del no res: és de fet la continuació directa i l’ampliació de l'experiència exitosa de Barcelona en Comú - que ha demostrat haver sabut estructurar-se com una organització de militants de masses a Barcelona - lligada a les altres confluències arreu del país com les de Cornellà, Badalona, Terrassa i Sabadell. A més porta en el seu sí l'experiència de la PAH, del 15, de les marees, de les vagues generals. Aquesta victòria ha sigut una victòria més "madura" que la del 24M. És una victòria després del que va passar a Grècia amb Tsipras, i per tant més conscient dels límits del reformisme. Una victòria amb la intuïció que hem d’anar més enllà si volem canviar-ho tot.

Tot i el sabotatge continuat dels poders fàctics i la seva premsa, el govern municipal de Barcelona ha sabut portar endavant moltes mesures del pla de xoc, com aturar la privatització de les escoles bressol, pujar el pressupost de les beques menjador, invertir el superàvit de 100 milions d'euros en els serveis públics i en polítiques socials, reclamar més de 200 pisos buits a la SAREB i ampliar el Parc de lloguer social i multar els bancs que es queden amb pisos buits. Tot això, com diuen sempre l'Alcaldessa i el primer tinent d'alcalde Gerardo Pissarello, ha estat gràcies a la pressió constant d'un moviment organitzat que ha forçat els altres partits com ERC i el PSC a votar amb BeC en línies de classe en les qüestions fonamentals.

El resultat d'ECP de Barcelona millora en més d'1% el resultat del 24M com a prova de la bona feina del nostre govern municipal i per tant reforça l’autoritat i legitimitat de l’Alcaldia de Colau i tot l'equip de govern davant dels alteres partits ERC, PSC i la CUP. Aquesta és una implicació d'importància central a Barcelona i a tot Catalunya. Hi ha un evident gir a l'esquerra a Catalunya on les esquerres juntes (incloent el PSC) sumen el 56.41 % dels vots! És un malson general per a la burgesia catalana que s’esperava un millor resultat de DiL, que queda relegada a 4a força per sota del PSC.

La CUP ha declarat ja que el resultat demostra la impossibilitat d’investir Mas com a president i estan demanant a JxS que proposi un altre candidat i acceptin el seu pla de xoc social. També la CUP i el sector més d'esquerres de ERC estan picant l’ullet a ECP.

ECP té la responsabilitat de fer una crida a ERC i la CUP a trencar definitivament amb CDC i donar veu a la majoria social treballadora del país que reclama la fi de les retallades, més drets socials i el dret a decidir per al poble de Catalunya.

S'ha demostrat amb contundència que només l'aliança de la classe treballadora del país amb la classe treballadora de la resta de l'estat pot garantir el dret a decidir i no la col·laboració de classe amb CDC, a qui només interessa seguir amb les seves polítiques d’austeritat i els seus negocis milionaris.

Es necessari enfortir encara més l'estructura d'En Comú Podem per llençar des del Congrés i les places una crida a la mobilització als carrers, als llocs de treball, a les escoles, instituts i universitats per forçar el proper govern a convocar el referèndum o organitzar-lo nosaltres desobeint de debò a l'Estat, no com el 9N. La mobilització del poble treballador serà la única capaç de garantir el caràcter vinculant del referèndum, estigui pactat o no.

Tot això, enfortits per l’aliança amb En Marea, Compromís-Podemos i Podemos a escala estatal. Com va dir Ada la nit de les eleccions “Gràcies per demostrar que quan la gent de baix s’organitza, quan s’ho creu, fa que el que semblava impossible, esdevingui possible”.

Les primeres lliçons de la victòria

El resultat extraordinari d'En Comú Podem confirma tot allò que dèiem en articles precedents. Sobretot aquests punts claus:

- el paper del lideratge d’Ada Colau, sens dubte la dirigent obrera més contundent del moviment.
- la claredat sobre la qüestió nacional i un programa valent han sabut reunificar la classe treballadora catalana amb una perspectiva de ruptura radical amb l'austeritat i d’autodeterminació per al poble de Catalunya. Això sobretot teixint aliances fraternals amb els nostres germans de classe de Madrid, Valencia, La Corunya, Santiago, Cadis i de la resta de l'Estat.
- la fermesa, la valentia política amb un discurs radical d'esquerres premien molt més que vacil·lar d’una banda a l'altra. La qüestió fonamental és com expliques les coses. Una dirigent com l'Ada, o com el Pablo d'aquestes 2 setmanes, guanyaria la majoria de la classe a la revolució si expliqués un programa de transició amb la claredat i senzillesa d'aquests dies.
- Tenir un programa més radical que el que Podemos ha presentat a les eleccions multiplica el potencial electoral i mobilitzador de la confluència. S'ha demostrat amb contundència que defensar la convocatòria d'un referèndum per la sortida de la OTAN, la nacionalització dels sectors estratègics de la economia a partir de les elèctriques o qüestionar la monarquia a favor de la República no espanta els votants. Al contrari té l'efecte de galvanitzarl'entusiasme de les masses.

- Barcelona en Comú és la plataforma de militants més estructurada i amb més arrels en el moviment.
- l'eix de les Ciutats del Canvi és l'eix central on aprofundir el moviment i Podemos l'ha entès molt bé.

Després de l’increïble victòria del 20D, ens toca continuar mobilitzats i atents per que es compleixin els objectius del canvi que vam defensar durant la passada campanya electoral. EL CANVI NO S'ATURA!